Els carrers estrets del nucli antic de la població serveixen d’escenari original per la cercavila teatrelitzada on es citen tot tipus de personatges: els alarmats per la malaltia i els responsables de la seva arribada.
Descobreix cada un dels protagonistes…
La Mort amb cap de Rata
Personifica la pesta, que entra a Santa Maria d’Arenys
Al ritme del seu estendard, amb una dansa punyent i solemne, els encontrats –nom amb què també s’anomenava els empestats– escampen el morbo pestífer per tota la vila.
Segons la dita popular, als encontrats se’ls anomenava d’aquesta manera per l’encontre que havien tingut amb la malura. Tot i no saber ben bé de quina manera s’escampava la malaltia, molta gent va començar a relacionar el fet que allà on hi havia més malalts era on hi havia més rates. Per això també es deia que quan un encontrat moria era perquè havia rebut la visita del “cap de rata”. Quan es va morir el taper del carrer del Turó, el veïnat n’anava ple, d’aquella aparició:
“Aquesta nit passada el cap de rata s’ha endut el taper. Diuen que l’han vist. La seva dona, que el vetllava, diu que a mitja nit ha sentit com si algú s’arrossegués per l’habitació i quan ha encès la llàntia l’ha vist! D’un forat de la paret diu que n’ha aparegut una rata i al seu darrere una altra, que tot d’una s’ha convertit en el cap de rata! Ha anat creixent fins a semblar una persona, però amb cap de rata, i llavors explica que de mica en mica ha abraçat el seu marit, acostant-li el morro a la boca, fins que se li ha endut l’ànima.”
Dansa del contagi i empestades
Ànimes en pena i el seu ball macabre.
Hi va haver un temps que els arenyencs no sabien on ficar-se. La majoria de cases eren buides, ja fos perquè encara hi havia la malura en algun malalt o, senzillament, perquè hi havia algun mort esperant a ser enterrat. Les poques llars on la pesta encara no havia entrat eren plenes d’amics i parents que fugint de la infestació de casa seva buscaven aixopluc. Alguns s’amagaven al bosc, convençuts que allà no hi correrien les rates que veien per les cases. D’altres, menys, es varen quedar pels carrers dormint a qualsevol lloc. Aquests, justament, varen ser els que feren córrer que pels carrers, de nit, s’hi veia una macabra dansa: la del contagi.
Les empestades, en grup força nombrós, voltaven pels carrers entrant directament a les llars, sense que res les aturés, per endur-se l’ànima de la gent que hi havia. A voltes cantant, a voltes gemegant, apareixien pels carrers aquells cossos de fum blanc ballant una dansa macabra. Una vegada, varen entrar a una casa justament per la finestra davant de la qual s’amagava un vilatà que vivia al carrer. Atansant-hi, va poder veure com les dansaires s’aturaven fent rotllana al voltant del llit del malalt i fent convulsions molt estranyes li xuclaven l’ànima. Amb la boca ben oberta, ensenyant les dents tacades de sang, inspiraven insistentment fins que de la boca del malalt en va sortir el seu últim alè: un petit núvol grisós que immediatament es va dividir en tants fils grisosos com empestades hi havia per empassar-se’ls. Quan el pobre malalt ja no respirava, les ànimes empestades varen tornar al seu ball i sortint al carrer varen continuar la seva dansa del contagi fins a la següent casa empestada.
La Junta de Morbers
Responsable d’impedir la propagació de l’epidèmia
Implanta les primeres mesures: aïllar els malalts, tancar els accessos a la població i paralitzar l’activitat comercial. Només podrà entrar a la vila qui tingui una patent de sanitat. Representats amb màscares que contenen perfums a l’interior, a manera de filtre contra el contagi, la Junta del Morbers recorre els carrers per retirar els empestats i vetllar per la desinfecció i la purificació de les cases.
El poble
Quan la pesta entra en una llar, hi entra la desolació i el pànic.
Temps de pors i desconcert, però també de descreguts i d’oportunistes. Des de balcons, portalades i cases de barrets, els vilatans ens fan partícips de la seva situació davant del morbo pestífer.
Metges, remeiers, pragmàtics o apocalíptics
L’Església atribueix el contagi a conductes pecaminoses.
Tots ofereixen solucions per posar fi a La Pesta: perfumar les estances, fer sagnies o encomanar-se als astres. Mentrestant, el poble, què?
L’ase dels cops
“Hostes vingueren que de casa ens tragueren”
La pesta va ser intensa: morts per tot arreu i desesperació davant la impotència per trobar-hi solució. A les autoritats, per no perdre el respecte del poble, només se’ls va acudir una solució: trobar un culpable. La gent descarregaria al seu damunt la ira acumulada i com a autoritats tornarien a ser ben vistes. Però havia de ser algú que no es queixés, algú diferent, algú fàcil de controlar… havia de ser algú de fora.
En Garau de Foix, l’occità, va ser aquest algú. Era un dels picapedrers que havien arribat a Santa Maria d’Arenys per treballar en la construcció de l’església. No tenia família que l’esperés a la seva Arieja natal, o sigui que quan va conèixer l’Eduvigis –una de les netes del cal Coix– s’hi va casar i es va quedar a viure a la vila. Era conegut per tothom i no gaire ben vist, “perquè no parlava bé”, deien. Malgrat la semblança amb l’occità, no va acabar mai de parlar bé el català i per això la gent el coneixia com “el forester”. La sort no el va ajudar, ans el contrari, va fer que tothom se’l mirés amb recança, perquè la pesta, quan va entrar a cal Coix, es va endur tots els homes d’aquella casa menys a ell.
“Hostes vingueren que de casa ens tragueren”, deia la gent fent veure que l’esca del pecat era l’estranger. Les autoritats, quan varen saber què en pensava la gent del pobre Garau, de seguida el varen convertir en l’ase dels cops. La Junta de Morbers va ser la que va difondre el missatge: “En Garau de Foix, l’occità que mai s’ha fet entendre, vol matar tots els homes de Santa Maria d’Arenys amb la pesta que ens ha dut”.
El pobre Garau va voler fugir amb la família, però el varen empresonar per ajusticiar-lo en pública execució al mig de la plaça: “La seva culpa mereix l’esquarterament”, deien.
Sant Roc
Un sant no massa versemblant
Segons la nostra tradició, sant Roc era mallorquí. Va néixer cap a l’any 1300 a Montpeller, a Occitània, que aleshores era part del Regne de Mallorca. Va fer el pelegrinatge a Roma i pel camí es va dedicar a curar tots els infectats de pesta que trobava, fins que va morir. Per aquest motiu se’l venera i invoca allà on hi ha hagut la malura.
Arenys de Mar, des de final del segle XVI (1586-1590), celebra un Vot de Vila en honor a sant Roc com a mostra d’agraïment per haver deslliurat la vila de la pesta. Així, cada 16 d’agost, dia de sant Roc, surten al carrer colles de macips i macipes acompanyats de la música del flabiol i el tamborí i aspergeixen aigua perfumada amb les almorratxes guarides d’alfàbrega a tota la població que es troben al seu pas.
Segons l’historiador belga Pierre Bolle (2001), que ha estudiat exhaustivament les fonts i les tradicions sobre el sant, sant Roc no és un sant històricament versemblant i, probablement, la seva llegenda, basada en altres d’anteriors, crea una nova figura totalment fictícia.
Val a dir que Pierre Bolle no ha vingut mai a Arenys per Sant Roc. Segur que és per això que continua reafirmant-se en la seva tesi 😉
La Pesta a Santa Maria d'Arenys 