L’Hospici

Nens abandonats, carn d’hospici

Al llarg de la història molts nens acabats de néixer eren donats o venuts, deixats en institucions o bé, en el pitjor dels casos, llençats perquè la majoria d’ells, morissin a causa de les inclemències del temps. En molts casos, l’abandó era una alternativa a l’infanticidi i amb l’esperança que el nen o nena tingués la possibilitat de sobreviure, si algú el recollís.

En arribar a l’Edat Mitjana i al Renaixement l’Església acceptà l’abandó, que revestir d’humanitat creant, per als nens i nenes, hospicis i cases d’expòsits i per a les mares la possibilitat de poder-los abandonar assegurant-los l’anonimat.

La misèria, la il·legitimitat i la malaltia o l’esclavitud de la mare eren les causes més freqüents d’abandó. Eren dones sense mitjans, sense cap preparació i cap possibilitat de guanyar-se la vida, dones malaltes, vídues pobres, dones que tenien el marit fora perquè era mariner o per qualsevol altra circumstància.

La vida d’aquests infants abandonats normalment era molt curta, pocs arribaven a l’edat adulta, patint penes i treballs per mantenir-se vius encara que fos dins dels hospicis.

Aquesta fou la realitat que molts infants varen patir durant molts segles. La realitat dels infants catalans, dels infants maresmencs.

On

A la Plaça de la Revolució