L’Hospici

Nens abandonats, carn d’hospici

Al llarg de la història molts infants acabats de néixer eren donats o venuts, deixats en institucions o bé, en el pitjor dels casos, llençats perquè morissin a causa de les inclemències del temps. De vegades, l’abandó era una alternativa a l’infanticidi, amb l’esperança que el nen o nena tingués la possibilitat de sobreviure si algú el recollia.

En arribar l’Edat Mitjana i el Renaixement, l’Església acceptà l’abandó, que va revestir d’humanitat creant hospicis i cases d’expòsits per als nens i nenes i donant a les mares la possibilitat de poder-los abandonar assegurant-los l’anonimat.

La misèria, la il·legitimitat, la malaltia o l’esclavitud de la mare eren les causes més freqüents d’abandó. Solien ser dones sense mitjans per viure, sense cap preparació i cap possibilitat de guanyar-se la vida, dones malaltes, vídues pobres, dones que tenien el marit fora perquè era mariner o per qualsevol altra circumstància. La vida d’aquests infants abandonats normalment era molt curta, pocs arribaven a l’edat adulta, amb penes i treballs per mantenir-se vius encara que fos dins dels hospicis.

Aquesta fou la realitat que molts infants varen viure durant molts segles. La realitat dels infants catalans, dels infants maresmencs.

On

A la placeta de la cruïlla entre els carrer de les Mares Escolàpies i Andreu Guri