Per la por que la malura s’escampés més encara, les autoritats no deixaven sortir ningú de la població i, pel mateix motiu, els de fora no hi volien entrar. Per tant, no hi entrava menjar de cap mena. La gana feia els mateixos estralls que la pesta. Els vilatans, empestats o no, ja no sabien com matar la gana.
Com que només el mar era obert a tothom, els pescadors eren l’esperança de molts. Per força, la gana empenyia, sortien amb les barques encara que tinguessin el cos ple de bubons. De tant en tant n’hi havia algun que no tornava o ho feia mort, estirat al costat del peix pescat al terra de la barca.
La gent sabia que els pescadors havien sortit quan se sentia el cant de les vídues del mar ressonar pels carrers de Santa Maria d’Arenys. Amb aquell lament demanaven al mar poder tornar a veure vius els homes que de matinada li havien lliurat.
On?
A les escales del carrer d’Avall (amb Andreu Guri)
La Pesta a Santa Maria d'Arenys 