El cementiri

Podien passar molts dies abans no s’enterraven els cadàvers empestats, al cementiri no donaven a l’abast.

Com que quan els anaven a buscar els morts ja eren rígids, tot sovint es trencaven en el moment de ser llançats pels balcons. Se’ls enterrava en una fossa comuna, profunda -per aprofitar l’espai que no hi havia- i permanentment oberta, perquè a cada moment arribaven nous cadàvers trossejats, irreconexibles.

El que més cridava l’atenció del cementiri, però, no era pas la ferum que se’n desprenia, sinó els plors que de tant en tant s’hi sentien. Moltes mares hi portaven els fills morts i un cop allà s’hi quedaven perquè no se’n volien desprendre.

Força sovint també empestades, vivien els seus darrers dies plorant els éssers perduts tot respirant els efluvis de la fossa comuna, fins que elles mateixes també morien.

On?

A la plaça de la Revolució . Al carrer Bisbe Pasqual, entre carrer de La Torre i carrer de l’Esgésia